'Habemus quilus et habemus curvas: sum fastastica'
S'han acabat els complexos, les inseguretats, les pors! La setmana passada, setmana de fumates, vaig tenir, afortunadament, la meva pròpia fumata blanca, perquè la que em van servir en directe des del Vaticà em va deixar ben petrificada: m'he convençut que les dones de veritat tenen corbes. Ja n'hi ha prou d'anar al gimnàs després de la llarga jornada laboral. Les abdominals per conservar el ventre pla han passat a millor vida! En una combinació de factors que us explicaré encantada, vaig descobrir que estic sensacional. Em permetré definir el meu estat físic en un llatí d'estar per casa, ara que sembla que amb el nou papa aquesta llengua gairebé tindrà més constants vitals que el català: habemus quilus et habemus curvas: sum fantastica. Tanmateix, us he de ser sincera, encara em falta guanyar alguns quilets per ser una dona de veritat, una dona real. Però m'heu d'entendre: després de tants anys vigilant no passar la barrera de la descompensació física, he aconseguit mantenir-me acceptablement bé. Si bé es podria dir que estic saludable i ufanosa, encara no arribo a ser absolutament una dona real. Però us ho prometo, el mes vinent em dono de baixa del gimnàs i quan em sedueixi en l'aparador un deliciós brownie deixaré de fer-me l'estreta com fins ara.
Aquesta sobtada acceleració, si no sobredosi, en la meva autoestima es deu no només al fet de veure la divertida obra de teatre que està en cartell al Poliorama sinó al fet em vaig assabentar que segons els resultats d'un estudi fet als Estats Units un lleuger sobrepès és més saludable que l'anomenat pes ideal. Ja sé que el fet que aquestes conclusions vinguin d'un país on la obesitat és la campiona pot semblar el millor eslògan d'una hamburgueseria. Però no tinguem prejudicis innecessaris. Que encara que tinguin el Bush per president els nord-americans no sempre s'equivoquen. Segons aquest estudi la baixa mortalitat observada en persones amb un excés de pes moderat ha de fer replantejar quin és el pes ideal. Pobra Bridget Jones, tan obsessionada amb la seva mida corporal i ara resultarà que està més saludable que la Julia Roberts a Pretty Woman! Però no només això. Una coneguda marca de perfumeria, líder en sabons de dutxa i cremes hidratants, s'ha apuntat al que anomenen dones reals. Suposo que deveu haver vist l'anunci de les noies grassonetes, que ells anomenen dones reals (convenientment triades perquè hi hagi representació de gairebé totes les races terrenals).
Però la diada de Sant Jordi vaig tenir la meva particular fumata negra i vaig tornar a tocar de peus a terra. Fugint de l'atabalament de les llibreries, vaig decidir anar de compres. I hi vaig ficar la pota. Fins al fons. En una curta visita per les tendes de roba megafashion del Raval em vaig adonar que havia alimentat una fantasia amb l'ajut dels del teatre, la marca de perfumeria i el maleït estudi ianqui. Vesteixo la talla 40 i cap dels modelets que em vaig provar estava pensat per a un cos real com el meu. Indignada vaig tornar a la llibreria a buscar un llibre d'autoajuda que alleugerís el cop moral i el desencís. La síndrome Bridget Jones té llarga vida: habemus basculam et habemus gymnasium.
Mar Jiménez (AVUI, 27/04/05)
Ara ja, amb més tranquil·litat, en podeu opinar. Vosaltres (les dones) i vosaltres (els homes).
